Avaluació: al servei de la selecció o al servei dels aprenentatges?

«L'avaluació és el motor de l'aprenentatge, atès que d'ella depèn tant el què i com s'ensenya, com el què i com s'aprèn».

Em sembla que aquesta primera idea clau de Neus Sanmartí dóna resposta a la pregunta que plantegem al títol de l'entrada, extreta de la lectura que vam fer de Philippe Perrenoud: La evaluación de los alumnos. De la producción de la excelencia a la regulación de los aprendizajes. Entre dos lógicas. Segons Perrenoud, hi ha dos tipus d'avaluació: «la que està associada a la fabricació de jerarquies d'excelència» i la que es regula en funció del ritme d'aprenentatge dels alumnes, basada en la igualtat d'oportunitats que tots els alumnes es mereixen. 

L'objectiu de la primera és posar una nota. Aquesta nota dóna un missatge que bàsicament comunica «el que li pot passar a l'alumne si continua així». A més a més, té la funció de donar una certificació, un títol, una cosa molt important aquí a Espanya. Sembla que qui no té títols, és un mort de fam, discriminat sense tenir accés a cap o a quasi cap tipus de formació. Aquest tipus d'avaluació divideix els alumnes entre els que no assoleixen els objectius i, per tant, són relegats als estudis preprofessionals o entren al món laboral, i els que progressen en la seva trajectòria i s'obren camí cap a estudis superiors sense cap tipus de barrera. L'avaluació no és un fi en si, és tan sols una part més de l'engranatge en el funcionament didàctic i en la selecció i orientació dels alumnes.

Pel que fa a l'avaluació al servei dels aprenentatges, aquest tipus d'avaluació es basa en la idea que «tots podem aprendre», sempre i quan s'organitzi l'ensenyament de manera que s'ofereixi una atenció individualitzada i es tinguin en compte els continguts, el ritme i les modalitats d'aprenentatge possibles per a tots els alumnes. D'aquí neix l'avaluació formativa com l'entenem avui dia, de què parlarem més endavant, però que bàsicament es pot definir com aquella que està orientada a identificar els canvis que s'han d'introduir en el procés d'ensenyament per ajudar els alumnes en el seu propi procés. Per tant, la diferència principal entre l'avaluació formativa tradicional, coneguda a vegades com avaluació normativa, i aquesta nova concepció és que es proposa desplaçar la regulació al nivell dels aprenentatges i individualitzar-la. 

No obstant això, s'ha de canviar tot el sistema de funcionament didàctic per aconseguir-ho. D'acord amb el que diu Perrenoud, l'avaluació formativa «no exigeix una revolució», però no es pot desenvolupar plenament sense que hi hagi una «pedagogia diferenciada, basada en una política perseverant de democratització de l'ensenyament». 

En conclusió, i tornant a la primera idea clau de Neus Sanmartí, l'avaluació ha de ser el motor de l'aprenentatge, perquè defineix què i com s'ensenya i, en conseqüència, què i com s'aprèn. Avaluar és recollir informació, analitzar-la i elaborar un judici sobre ella, prendre decisions... però l'avaluació no és tasca tan sols del professorat. El professorat ha de compartir amb l'alumnat el procés avaluatiu i, a més a més, ha de fomentar l'autoavaluació i la coavaluació, tant per part de l'alumnat com del professorat. Segons Neus Sanmartí, «ensenyar, aprendre i avaluar són en realitat tres processos inseparables».

Què he après? Com m'he sentit?

El que vaig aprendre d'aquesta lectura de Perrenoud és la importància d'individualitzar l'ensenyament perquè cada alumne té un ritme d'aprenentatge i es mereix les mateixes oportunitats que tota la resta. L'avaluació entre dues lògiques no hauria d'existir. S'hauria de donar una avaluació en què les dues lògiques es complementessin i oferissin un servei als alumnes i al seu aprenentatge perquè, al cap i a la fi, el que importa és que els alumnes aprenguin.