L'avaluació per competències
«La funció qualificadora i seleccionadora de l'avaluació també és important, i els seus resultats depenen en gran part de la qualitat de l'avaluació-regulació realitzada al llarg dels processos d'ensenyament i aprenentatge».
Com comentàvem anteriorment, una de les condicions que ha de reunir una avaluació qualificadora entesa com una manera de valorar els resultats per després orientar l'alumnat en el seu procés d'aprenentatge i no amb l'única finalitat de posar una nota, és l'avaluació de competències. A partir d'una cita, Neus Sanmartí defineix competència com la capacitat d'actuar eficaçment en situacions diverses, complexes i imprevisibles. Es fonamenta en coneixements, però també en valors, habilitats, experiència... (Eurydice, 2002). Alhora, Carles Monereo defineix les competències com un conjunt integrat d'estratègies o el «repertori d'estratègies coordinades per resoldre una demanda específica en un context habitual de l'activitat humana». Una persona competent és aquella és capaç d'articular i integrar diverses estratègies de manera conscient per respondre a un problema complex. Als alumnes se'ls han d'ensenyar els procediments necessaris per aprendre les habilitats amb què després s'enfrontaran a les futures situacions adverses; és a dir, s'ha d'ensenyar-los quan i per què utilitzar un procediment o un altre per a resoldre una situació.
Segons Monereo, els humans vivim en contextos i mai no estem sols. Quan pensem, ho fem amb les paraules que ens han prestat els nostres pares, professors i altres persones de qui vam aprendre alguna cosa quan érem petits. La interacció va més enllà de la presència física, perquè les paraules de les persones de qui hem après ens segueixen tota la vida. Per això és important que com a docents ensenyem els nostres alumnes de manera eficaç i siguem un exemple per a ells. Hem de treballar la metacognició (ser conscients sobre com pensem) perquè ens permet planificar, revisar i reajustar. «Pensar» vol dir parlar amb un mateix i ho fem amb el llenguatge que ens han transmès els pares i educadors. Monereo creu que un estudiant autònom és la persona que treballa amb la guia mental que li va proporcionar un professor/a un dia; aquella que té la veu dels professors dins de la ment. Els professors guien i orienten l'alumne.
-Context educatiu. Macrocompetència: capacitat de gestionar el coneixement i l'aprenentatge.
-Context familiar i d'amistats. Macrocompetència: capacitat per conviure, relacionar-se i ser un ciutadà solidari i responsable.
-Context professional. Macrocompetència: capacitat per accedir al món laboral i ser un professional eficaç.
-Context personal. Macrocompetència: capacitat per gestionar les pròpies emocions (autoestima) i ser feliç.
Totes aquestes competències no són únicament responsabilitat de l'escola; també hi intervenen altres agents en el procés d'aprenentatge d'un nen o adolescent. A més a més, totes aquestes competències tampoc s'adquireixen a l'inici del procés d'aprenentatge. Les persones, i més concretament, els docents som aprenents permanents: sempre aprenem alguna cosa. Segons un estudi, els docents prenen quatre o cinc decisions per minut; això explica la capacitat de reacció per prendre decisions i canviar alguna cosa quan no va bé. «Un mestre o professor competent és aquell que és capaç d'interpretar el que està passant a l'aula i prendre les decisions corresponents».
Pel que fa a l'avaluació, el primer que s'ha de fer és modificar-la. Actualment tothom està d'acord que s'ha d'avaluar el desenvolupament d'unes competències a l'escola. Ara bé, és realment així? La resposta és NO. Hi ha moltes iniciatives però encara no és compleix aquesta realitat. D'acord amb Monereo, a l'educació obligatòria estem formant futurs ciutadans. Per tant, els hem d'ensenyar a enfrontar-se als problemes fonamentals que es trobaran. Les matèries s'han utilitzar per ensenyar les estratègies necessàries per a resoldre aquests «problemes», no perquè els alumnes memoritzin aquells continguts. Avui dia els alumnes memoritzen poc. Vivim en una societat en què les noves tecnologies ens ofereixen tota la informació de manera ràpida i còmoda. Aleshores, quin sentit té obligar els alumnes a memoritzar? No seria més útil ensenyar-los els criteris necessaris per seleccionar la informació que tenen a l'abast? És clar que sí. No tan sols per la seva utilitat evident, atès que ho necessiten per a la seva vida, sinó perquè els alumnes estan més motivats quan allò que se'ls ensenya té una relació i aplicació immediata a la vida quotidiana. Per tant, Monereo planteja l'ensenyament i, en conseqüència, l'avaluació d'aquesta manera:
1. Identificar els problemes que ha de saber resoldre un alumne.
2. Definir què li hem d'ensenyar.
Com ja hem comentat en altres entrades, l'avaluació va estretament lligada a la manera en què ensenyem. Recordem la frase de Monereo: «Digues-me com avalues i et diré com aprenen els teus alumnes». Monereo creu que hi ha una relació directa entre aprenentatge i avaluació i, consegüentment, si canviem la manera en què ensenyem i aprenen els alumnes, hem de canviar la manera en què avaluem. El primer que hem de fer és ensenyar els alumnes a enfrontar-se a aquest tipus d'avaluació, pel fet que aquesta avaluació ofereix uns indicadors de millora de l'aprenentatge fonamentals: proporciona feedback als docents sobre com va el procés d'aprenentatge dels alumnes (de manera contínua) i permet fer canvis, mentre que també ofereix indicadors a l'alumne perquè s'autoavaluï. Aquest tipus d'avaluació, l'avaluació formativa, també la defensa Sanmartí, i és la més important. Així doncs, hem de preparar-lo per a aquest tipus d'avaluació, és a dir, que l'alumne interioritzi formes d'autoavaluació i d'autoregulació del seu aprenentatge.
A diferència de Sanmartí, Monereo parla d'avaluació autèntica. L'avaluació autèntica és aquella en què les condicions de l'avaluació guarden un alt grau de fidelitat amb les condicions extraescolars en què es produeix la competència que s'està avaluant. D'una banda, Monereo defensa que es valorin que s'empren coneixements, no que els verbalitzen. De l'altra, creu que l'avaluació autèntica és aquella que es dóna en contextos similars a la vida real. Les característiques de l'avaluació autèntica són:
-Realista. Es donen les condicions d'aplicació i d'exigència cognitiva similars a la vida extraescolar.
-Rellevant. Útil per a l'alumne. Així com dèiem, l'alumne es motiva quan pot utilitzar allò de manera ràpida i immediata.
-De proximitat ecològica. Es tracta de partir del que ja es fa al centre, no inventar nous recursos, sinó emprar el que ja hi ha i potenciar-ho. Introduir innovacions artificials des de fora no serveix. S'ha de treballar a poc a poc del que hi ha com a base.
Ara bé, si analitzem les condicions que ha de tenir una bona tasca d'avaluació segons Sanmartí, veiem que tot i que empren terminologia diferent, coincideixen en moltes idees:
-Estar contextualitzada, és a dir, que planteja una situació que tingui sentit per a l'alumnat.
-Requerir que s'hagin d'interrelacionar diferents idees o tenir en compte diferents variables.
-No ser una reproducció del que s'ha fet a classe
-Tenir clar el destinatari i molt millor si és real.
Així doncs, veiem una vegada més que la funció qualificadora de l'avaluació també és important però si es veu des d'una altra perspectiva. L'avaluació de competències és un repte per a molts centres educatius que han de lluitar amb un sistema educatiu basat en una estructura arcaica que no és flexible. El que és clar és que l'avaluació forma part del procés d'ensenyament/aprenentatge i que si aconseguim canviar la metodologia, també haurem de canviar l'avaluació.
Què he après? Com m'he sentit?
Estic fascinada per les idees de les dues bèsties de l'educació com són Neus Sanmartí i Carles Monereo. És realment impressionant la tasca de divulgació que fan però el que destaca per sobre de tot és la veracitat de les seves idees. Estic segura que això no s'ho han inventat ells; tal com deia Monereo en la seva conferència, ja hi ha mestres i professors que avaluen per competències sense saber-ho i hem d'aprendre d'ells. El que hem d'aconseguir és contagiar totes aquestes idees perquè es produeixi un canvi complet de tot l'engranatge. A classe vam veure una taula comparativa dels dos models d'avaluació: l'avaluació per continguts i l'avaluació per competències, i em vaig adonar que el sistema d'avaluació actual que apareix al Currículum reuneix gairebé totes les característiques de l'avaluació per continguts, mentre que parla de competències. Sens dubte, una gran incongruència.
Comentarios
Publicar un comentario