Desafiar l'avaluació

«L'avaluació externa dels aprenentatges dels alumnes pot ser útil per a orientar l'ensenyament. Però, amb aquesta finalitat, és important que els instruments i els mètodes d'avaluació aplicats promoguin pràctiques d'aula innovadores». 

Avui parlarem sobre un seminari que es va celebrar el 27 de setembre de 2016 a l'Auditori del MACBA. Pertany al projecte #eduDemà EDUCACIÓ DEMÀ de la Fundació Bofill: «Desafiar l'avaluació: rúbriques, insígnies, portfolis i més». Educació Demà és una plataforma de treball enfocada a les accions innovadores en educació que es realitzen en diferents centres educatius. D'aquesta manera es comparteixen les experiències d'alguns docents per tal d'inspirar i ensenyar noves solucions i iniciatives educatives. La pàgina web del projecte és una font d'informació i recursos sobre innovació educativa que es poden consultar: http://www.educaciodema.cat/

A continuació comentarem i reflexionarem sobre la intervenció de Marta Segura, mestra de primària de l'Escola Sadako de Barcelona. En la seva intervenció va explicar el funcionament de la seva escola i va compartir tot el que feien i com ho plantejaven. Segura creu que s'ha de canviar què, qui i com cal avaluar, però també què, qui i com cal aprendre. A la seva escola, construeixen per transformar. La innovació ha de tenir algun sentit pels alumnes, si no, no val la pena aplicar noves estratègies. Quan van plantejar aquest canvi innovador, l'objectiu de l'Escola Sadako era que «els infants fossin feliços a l'escola», que aprenguessin de manera contínua gaudint i passant-ho bé. S'havia de generar un aprenentatge motivador, emocionant. Com molt bé diu la neurociència, sense emoció no hi ha aprenentatge [vegeu l'entrada «Neuroeducació (i neuroaprenentatge)»). Aquest aprenentatge és col·laboratiu, entre tots. Tenen aules col·laboratives d'un cinquanta alumnes dins l'aula que treballen normalment amb tres mestres alhora. Es treballa per projectes, en què es desenvolupen unes habilitats i competències que fan que aquest aprenentatge sigui «real, viscut i conscient»; en altres paraules, l'aprenentatge ha de ser útil. A més a més, és un aprenentatge que dóna resposta a la vida que tenen i que tindran els alumnes. Perquè l'escola tingui sentit, és imprescindible que escola i vida vagin de la mà. 

Entre els canvis que van fer destaquem la flexibilitat horària i la desestructuració de l'horari lectiu i la divisió dels continguts en matèries. No treballen una hora per a cada matèria com s'ha fet fins fa poc, sinó que treballen per seqüències didàctiques d'aprenentatge globalitzades (o projectes). Aquestes seqüències són l'eina que ajuda els mestres a vertebrar allò que volen aconseguir: que l'aprenentatge sigui competencial, creatiu, autònom i que fomenti la presa de decisions i la presa de consciència. Per tant, es basen en la competència aprendre a aprendre i en la metacognició. És important que els alumnes sàpiguen què estan aprenent, per què ho aprenen, quina utilitat té i quina connexió té amb el seu voltant. La seqüència didàctica presenta una sèrie de reptes a superar (bé de manera individual, o bé en grup). Els alumnes treballen en grups de quatre o cinc membres; cada membre té un rol i es fomenta l'autoavaluació i la coavaluació amb uns indicadors i pautes que van canviant a mesura que avança la seqüència didàctica. Els alumnes disposen de l'espai (aula col·laborativa) i les eines (rúbriques, portfolis, etc.) necessàries per a dur a terme l'avaluació. Els alumnes s'autoavaluen amb un full de seguiment que els permet veure com van afrontant els reptes, en quin grau es troben i com els van assolint. Els docents utilitzen l'ocelleta, que és un símbol de l'escola, perquè es dóna valor al que es fan quan es pot identificar amb alguna cosa de la realitat i més si és propera, com és el nom de l'escola). S'avaluen posant entre una i quatre ocelletes i també fan els comentaris que creguin convenients. 

Un altre dels aspectes que treballen des de l'escola és la interacció família-escola. Amb tots aquests canvis innovadors, la mestra assegura que han obert més l'escola a la família. Encara s'ha de treballar més i millorar-ho, però sempre s'ha de donar el primer pas; després, tot ja és més fàcil. Són molts els autors que creuen que és imprescindible que la família estigui implicada en l'escola i hi participa activament. És un dels canvis de mentalitat que s'han de fomentar, encara. Avui dia encara hi ha molts que creuen que «a casa s'educa i a l'escola s'ensenya». D'acord amb César Bona, és un error pensar això. Família i escola han d'anar de la mà i han de treballar conjuntament per educar i ensenyar els nostres nens i adolescents. 

Pel que fa al paper dels mestres, Segura afirma que amb tres mestres dins l'aula, exerceixen la codocència i, en conseqüència, la coavaluació. Això permet que l'avaluació sigui més diversificada. Les tres mestres comparteixen tot el material en un portfoli, no hi ha cap material d'elaboració individual. El portfoli o carpeta d'aprenentatge també s'utilitza per compartir el material amb els alumnes. A més a més, l'avaluació és immediata, atès que amb l'avaluació formativa, el feedback es pot oferir de manera immediata. També és inclusiva, perquè tots els alumnes són diferents i tots hi tenen cabuda, alhora que també s'ha de tenir en compte que dins l'aula hi ha tres mestres que ensenyen de manera diferent però que totes són vàlides. L'avaluació és compartida, ja que tot el procés d'ensenyament/aprenentatge és compartit per les tres mestres que treballen en aquella aula, des del disseny fins a l'avaluació. Finalment l'avaluació és polièdrica, perquè el fet que hi hagi tres mestres implica que hi ha tres mirades i visions diferents a l'hora d'observar i treballar. Així doncs, la funció del mestre és la d'acompanyament compartit en el procés d'aprenentatge dels alumnes (que són els protagonistes). Segura creu que l'avaluació ha de servir per avançar, ha de ser generadora de l'aprenentatge i són els alumnes els que han de generar els continguts. Nosaltres, com a docents, els hem d'oferir els espais i les eines adequades perquè duguin a terme aquesta tasca. 

Com m'he sentit? Què he après?

Amb aquesta intervenció de deu minuts crec que he après molt. D'una banda, he après i he pogut constatar que la teoria té el seu reflex en la pràctica, que la pràctica és possible. El camí és llarg, però es tracta de força de voluntat i compromís. L'aprenentatge s'ha de concebre de manera compartida, perquè és com millor aprenem. Està demostrat. Crec que aquesta intervenció resumeix molt bé com ha de ser l'ensenyament, quin ha de ser l'aprenentatge que hem d'aconseguir que generin els nostres alumnes i com ha de ser l'avaluació. De l'altra, és una font d'esperança veure que més enllà de les obres i conferències de Neus Sanmartí o Carles Monereo, entre d'altres, hi ha situacions reals en què això està passant. Encara hi ha molt de camí per recórrer, i potser encara som una minoria, però com molt bé deia Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible.